DESCONFINAMENT NÀUTIC
No és fàcil distanciar-se de tot i de tothom. Li havia costat molt fer el pas. Aquelles setmanes en veler li havien obert la ment. Tot sol, confinat en els seus pensaments i perdut en la immensitat del mar, havia retrobat el sentit a la seva existència.
El ritme frenètic que havia agafat la seva vida el duia a estimbar-se sense retorn. Ara ho veia clar. Al mar, el temps es deté i alhora passa com una volada. Descobreixes que és relatiu i, a voltes, esdevé etern. Aquells dies l’havien permès reflexionar sobre la simplicitat de les coses i l’afany d’envoltar-nos de necessitats superflues…D’adonar-se del poc que es necessita per viure.
Un cop ja convençut d’haver trobat finalment el camí, la tornada se li estava fent llarga. Tenia pressa de ser a casa i ara li pesava tot el que dies enrere havia viscut com una necessitat: aturar el temps, trobar la solitud i tenir el mar i el vent com a únics companys de viatge.
A mesura que s’apropava a terra, el mar s’enterbolia d’activitat. Mai havia vist tants peixos i dofins feliços, saltant vora el vaixell, quina benvinguda! Amb el cor buit i encongit albirava de nou la costa…Ja s’intuïa La Punta, va sentir un mossec a l’estómac.
De lluny se sentien les campanes de l’església. Quin goig per a l’esperit! Aquell so el traslladava a les hores més felices de la seva infantesa, quan es jugava al carrer des de la sortida de l’escola fins al crit de la mare: a sopaaar! Brut i suat corria escales amunt amb la gana d’un llop…Tot allò ja era més a prop. La vida de la que havia fugit se li revel.lava ara la més plena de totes. Quines ganes de ser a casa! Amb l’encalmada que hi havia encara romandria, però, un parell d’hores navegant fins atansar-se a la platja.
Terra, per fi. La frescor de la sorra a la planta del peus…Hi havia una quietud estranya en l’ambient, la llum era més blanca, el cel més blau, el mar més sorollós. Li venien al cap imatges de pelis amb escenaris futuristes i llum molt blanquinosa.
La sorra també era diferent, tenia altres formes i colors. Caminant cap a la Ribera, veu que petites dunes s’han format contra el mur i comencen a despuntar vegetació. S’atura a la placeta, la mirada cap a la parròquia…Les dotze i deu del migdia d’un divendres Sant. Ni una ànima al carrer.
Hi havia quelcom d’estrany en tot allò, d’inquietant. El silenci era profund, recòndit. Com si emanés de les entranyes de la terra. La llum blanca se li clavà als ulls com un punyal, sentí un mareig i una suor freda el va travessar de dalt a baix. Va notar que s’esvaïa quan un crit eixordador va trencar aquell embruixador silenci: el grall d’una gavina esbudellant violentament un colom. Sang per tot arreu…De cop l’aire, espessit, li crema la gola en el seu trànsit als pulmons, la vista se li ennuvola, i un moviment li capta l’atenció, una massa de pèl corre escales de La Punta avall. Sembla un gos, però, es mou més ràpid, més lleuger. No dona crèdit, és una guineu. A l’alçada de la sirena d’en Jou s’atansa a un grup de mamífers. Són més grans, més corpulents, van en manada. No dona crèdit, són…(li costa pronunciar la paraula fins i tot mentalment)…llops…
El cap li comença a donar voltes. Marejat, es desploma sobre el banc. El moviment el deixa mirant a ponent. Després d’uns segons eterns, entreobre els ulls i veu que els jardinets estan plens de…porcs senglars. Comença a dubtar del seus ulls, del seu cabal. Agafa el carrer Tacó i l’enfila amunt d’una volada, i trepitjant-li els talons…la porcada i la llopada…Totes aquelles bèsties el persegueixen com si no hi hagués demà…
Un crit ofegat el desperta. S’incorpora pesat i amarat de suor. El sol del migdia l’encega. Lluny, molt lluny, li sembla albirar la punta…Per fi a casa…Hissa la vela i la trima per aprofitar el cop de vent. Té pressa per arribar i deixar enrere el malson. Enfila la bocana de La Fragata…Sortosament no hi ha cap gavina maleïda com la del somni. Mentre s’afanya a lligar els caps, amb un ample somriure de felicitat, diversos ulls l’observen de sota les barques…Deixen anar les preses, i comencen a salivar, encara amb plomes i sang de gavines als ullals…
Anna Grimau
