És la segona vegada al llarg de la meva trajectòria esportiva, com a regatista, en que rebo un trofeu que no he guanyat al camp de regates. La primera vegada va ser en un Campionat de Catalunya per equips que va organitzar el Reial Club Marítim de Barcelona. Aquella regata va quedar deserta per manca de vent. Però el club i la flota varen trobar oportú entregar-nos el trofeu al meu germà i a mi (que formávem tripulació). Mai vaig arribar a entendre perquè ens varen entregar aquella copa tan bonica que segueixo conservant entre els trofeus aconseguits al llarg dels anys.

Adriano Vázquez provant el WASZP del seu pare. A aquest vailet encara li queden varies temporades a l’Òptimist!

Regatistes de diverses classes es varen acostar al Club Náutco de Vitoria per provar el WASZP. En aquesta galeria hi veiem: Olatz Muñoz, Jon Almandoz, Manex Albisu, Gorka Sánchez, Berta Betanzos, i Guille González.

En aquesta ocasió ha sigut amb motiu de la celebració del Trofeo Virgen Blanca de la classe WASZP. Els socis del Club Nàutic de Sitges sabeu bé que aquesta és una classe molt nova i a molts us sorprendrà que se’n facin regates. Varem fer un primer intent a Cambrils fa uns mesos, però el vent no va participar. El passat cap de setmana, el pantà d’Ullibarri, a Vitoria, va oferir unes condicions magnífiques per navegar. La regata va servir per que 5 patrons es mesuressin a l’aigua, i per a que un grup excepcional de navegants en altres classes provessin la classe WASZP per primer cop amb 2 vaixells que va proporcionar l’empresa Renting Ribs, importadora dels vaixells WASZP a la península ibèrica. Els patrons érem Mikel Vázquez, Eneko Fernández, Marçal Costa, Joan Costa i un servidor. Eneko Fernández navegava el seu Moth Bladerider, i per això no va rebre clasificació oficial.

Però és que la classificació no era la qüestió principal. I aquest és el motiu d’aquesta reflexió. Tots sabíem que Eneko, amb el seu Moth, seria més ràpid fins i tot que Joan Costa, un joveníssim regatista de gran talent que ja l’any passat va quedar 3er classificat asolut als WASZP International Games (el mundial oficiós) i primer classificat europeu. Aquest any no va optar a defensar el títol als WASZP European Games perquè va prendre part al Mundial de F-18 que es feia en aigües catalanes. A on hi havia batalla era entre Marçal Costa, el germà petit de Joan, i Mikel Vázquez un veterà del Vaurien i del J80. L’enfrontament no podia ser més desigual, i no per aquest motiu menys atractiu. El jove Marçal, recén sortit fa una temporada de l’Òptimist, ja va aconseguir l’any passat la tercera plaça sub-18 dels WASZP International Games l’any passat. Mentres, Mikel Vázquez aquest any va ocupar la tercera plaça del podi de veterans dels WASZP European Games, només superat per Bruce Curson (NZL) i Andrew MacDougall (AUS). Cal dir que Bruce Curson va quedar 2on a la clasificació absoluta, mentres que Andrew MacDougall no és cap altre que el disenyador d’aquest vaixell tan especial. Serveixi doncs tota aquesta introducció per donar context a la reflexió que ve a continuació.

Posant a punt els vaixells.

Jo vaig quedar 4rt classificat i fora del podi. I no va ser cap decepció. A l’esport tots sabem quina és la nostra posició d’acord als nostres mèrits. Però un cop acabada la cerimònia d’entrega de premis, en Mikel se’m va acostar i em va dir que el trofeu me l’havia de quedar jo. Aquest cop no em quedaria amb el dubte i li vaig preguntar: per quin motiu? La seva resposta, malgrat curta, va ser eloqüent: “Por la constancia de estar en todas las pruebas y todas las salidas, a pesar de las condiciones difíciles”. I certament, el segon dia de competició les condicions de navegació varen ser difícils i es varen produir algunes trencadisses de material.

Vistes del Club Náutico de Vitoria. La seva terrassa ofereix un mirador immillorable sobre el camp de regates del pantà d’Ullibarri.

Però el gest de Mikel jo l’interpreto d’una manera més profunda. La regata organitzada molt generosament pel Club Náutico de Vitoria va servir per que un públic totalment desconeixedor de la classe WASZP pogués gaudir d’una regata amb aquests vaixells excepcionals. Però si només haguéssin participat en Joan, en Marçal i en Mikel, segurament el públic s’hagués endut una impressió equivocada respecte al mèrit que exhibeixen aquests 3 regatistes excepcionals. I és que en Mikel comprèn en profunditat el sentit de la competició a l’esport, que no és un altre que el de mesurar-nos, trobar la nostra mesura, que els altres ens medeixin. Sense la competició, sense l’altre, sense el rival, el campió no sabria com és de bo. El rival fa més gran el campió. Mikel, amb el seu gest, em va agraïr la constància d’estar sempre disposat a competir, és a dir, a trobar-nos la mesura de cadascun. I certament, sense veure el meu navegar maldestre amb el WASZP, seria més difícil encertar a valorar la grandesa d’aquests 3 campions.

Us deixo amb un recull de les millors imatges de la regata
(cortesía de Renting Ribs).