Vols fer alguna cosa
Corria l’any 1998 i un bon nombre d’embarcacions d’Aiguadolç ens vam inscriure a la Regata “Menorca Sant Joan” La meva embarcació, el Plàncton (un Delher 31), la tripulació (el Joaquín, l’Ana i la Laura) i jo estàvem a punt.
El 20 de juny i amb tot preparat, vam posar proa cap a la línia de sortida. A les 12.30 h del migdia es va donar la sortida de la regata, amb 135 milles navegables per davant.
La navegació durant tot el dia va ser molt plàcida, el vent molt escàs, uns 10 nusos i la velocitat del vaixell no superava els 5 nusos.
Sembla impossible que en unes hores, desapareguessin la nombrosa quantitat de vaixells que feia molt poc estàvem alienats a la sortida, però així va ser, a mitja tarda estàvem sols. La posta de sol per popa, el vent de l’ENE de 7 nusos i el compàs a 100 graus per compensar la deriva.
És increïble la contemplació de les estrelles al firmament, pots distingir perfectament la via làctia i això produeix una gran sensació de pau i benestar… també és veritat que t’adones com de petit i insignificant ets.
A la nit el vent va caure i el vaixell va perdre tota possibilitat de realitzar una mitjana acceptable amb un vent de 4 nusos, nosaltres navegàvem a no més de 2 nusos.
Just quan començava a clarejar albirem a la llunyania un far, amb el nerviosisme de moment pensàvem que era el far de Cap d’Artux, cosa impossible, ja que segons els càlculs de navegació per estima havíem caigut molts graus del nostre rumb i havíem navegat unes 70 milles, però el moment era màgic i la il·lusió molta. La nostra decepció va ser majúscula quan la realitat es va imposar i segons les cartes estàvem veient el “Cap de Formentor” però vam fer un bord i amb rumb NE a 45 graus seguíem navegant per guanyar la deriva de la nit. Per sort a la sortida del sol vam tenir un vent sostingut de 8 a 10 nusos i vam remuntar a una velocitat acceptable. Va ser ja entrat el matí quan vam veure l’illa de l’Aire, que està situada poc abans de l’entrada a port de Maó. Després de 45 hores de navegació amb una mitjana de 3 nusos vam passar el far d’entrada.
Va ser esgotador però molt il·lusionant, després d’un merescut descans, deambulem com a turistes per les botigues i restaurants del port i vam assistir a la Regata del Comte de Godó (a la que obviament no ens vam inscriure) i vam planejar la volta per al dimarts 23 de juny i així el 24 estar de nou a Sitges. Sempre recordaré que vaig trobar al Balfagó, un bon amic del port que tornava de comprar el pa i va dir “Jo surto en mitja hora perquè diuen que ve la tramuntana”.
Jo em dirigia a comprar aliments per a la tornada i vaig pensar, bé, compro i marxem. Sortim cap a les 12 h amb motor i la vela major amunt, el temps com en els dies anteriors, vent en calma i mar plana. Sortim cap al nord, diuen que hi ha menys milles i de pas vam donar la volta a l’illa. En passar per davant de cap de Cavalleria va refermar una mica el vent, però es va mantenir en 15 nusos per l’aleta d’estribord, això ens anava bé, ja que empenyia el vaixell.
A les 2 h del matí ja deixant Menorca per la popa va començar tot. Va ser com si obrissin una gran porta i de cop va incrementar el vent fins a 40 nusos, va ser un infern, el vaixell se sacsejava i s’escorava perillosament, el Joaquín es va posar al timó per emproar l’embarcació i jo no sé com vaig tenir la serenitat d’anar a pal i muntar dos rissos, i perquè no en podia fer tres.
La sort és que amb la ventada, ni un núvol i la lluna il·luminava les potents ones que minut a minut s’anaven incrementant per la popa i ens semblaven barrancs de diversos pisos d’altura, que era millor no mirar. Això no va ser el pitjor, quan el vaixell estava en el si de les onades, se’ns emproava al vent, atès que davant teníem la pujada de la propera onada i la vela es quedava sense vent. Perquè això no passés vam haver de posar el motor a 1500 voltes, d’aquesta manera l’embarcació podia mantenir el rumb. Solucionat el rumb només podíem esperar que no augmentés aquest maleït vendaval que feia passar les onades per sobre dels que érem de guàrdia. Eren ja les 4 h de la matinada quan vaig baixar a descansar i van prendre la guàrdia el Joaquín i la Laura. Al cap d’una estona el vent va refermar encara més el temporal, va ser un moment d’acudit (en aquell moment no, és clar), la Laura baixa i em diu “vols sortir i fer alguna cosa” va ser una expressió producte dels nervis, fidel reflex del que estàvem vivint. En fi, jo vaig sortir perquè a cabina tampoc es descansava gens, la veritat.
A les 6 h ja clarejava i amb llum tot es veu més clar, vam veure la silueta de la costa i va semblar que el mar es calmés; sempre amb 30 o 35 nusos de vent i amb una velocitat de 6 o 7 nusos (quan cavalcàvem l’onada arribàvem a 8). Després d’esmorzar un pastís d’ametlla que havia preparat la mare del Joaquín, afinem el pilot automàtic amb rumb al què semblava Vallcarca. Vam entrar al port d’Aiguadolç cap a les 13 h i no vam besar el terra per vergonya, estàvem molt cansats i una mica farts de mar. Vam anar a dinar i a celebrar la nostra arribada en un restaurant del port. Aquesta és l’aventura que ens va oferir el destí i, si cal destacar alguna cosa, és a la meva tripulació, la Laura, l’Ana i el Joaquín que sempre van estar donant suport a les difícils decisions que has de prendre en un moment així. Pel que fa a l’embarcació, destacaria l’eficacia del pilot automàtic, que quan el vam necessitar, va estar a l’altura i a les últimes hores, quan les forces minven, ens va portar a bon port.
Vicenç Cervera
